 |
Com que serà la darrera sortida de la temporada, ens decidim per una d’aquelles curses que deixen record: el corredor NW del Malh des Pois o Forcanada (2881 m) des de l’Artiga de Lin (1465 m), pel barranc des Pois. Vora 1400 m de desnivell de bona neu primaveral —amb només cinquanta minuts de tragí— i un corredor excepcional per gaudir dels darrers girs de la temporada. Memorable.
Participants: Alexis i Pep.
 |
Ascensió passada per aigua a la tuca Arnau (2814 m) des del refugi de Corones (1970 m), pel barranc de la Tuqueta Blanca de Vallibierna. Arribem a les 6 am per intentar el descens del corredor Estasen a l’Aneto, però plou força i la neu s’insinua molt amunt. Esperem un parell d’hores i encara plou: decidim canviar d’objectiu i sortir. Des del refugi, només hi ha una opció per caminar poc: una llengua de neu que travessa la falda nord de la tuqueta Blanca de Vallibierna permet accedir al barranc que puja al coll de Serra Negra i a la tuca Arnau. En poc més d’un quart d’hora podem calçar-nos els esquís; després, neu contínua fins sota el cim. No ha sigut l’esquiada de la nostra vida, però, pel dia que ha fet, no ha resultat tan malament.
Condicions: a la vall de Corones, neu contínua als estanys (2700 m); a la vall de Llosars, per damunt de l’estany de Llosars (2600 m); per pujar la tuca de Vallibierna, també cap als 2600 m.
Participants: Alexis i Pep.
 |
Magnífica ascensió a la Dent d’Alba (3120 m) des de l’Hospital de Benasc (1754 m), per la pleta de Paderna. Hi ha neu contínua a 10 min de l’Hospital, i gran quantitat a cotes altes, tanta que la canal entre la Muela i la Dent d’Alba és ara per ara una simple pala a 35/40°.
Participants: Àlex, Alexis i Pep.
 |
Una llarga carena, que va des del Gallinero (2728 m) fins a la punta de la Pleta Vella (2603 m), passant per la tuca Cibollés (2749 m) i la tuca de Basibé (2725 m), tanca pel sud l’Ampriu de Llire. La tuca de la Pala de l’Estany (2649 m) és un altre dels cims d’aquesta carena. Sortim tardíssim —a les 11 del matí— de l’aparcament, amb la idea de pujar aquest cim: enfilem per les pistes i, pels clots de l’Ampriu, anem a buscar la carena. Quan som a tocar del cim, però, trobem una bretxa —amb una instal·lació de ràpel— que ens impedeix arribar-hi. No passa res: comencen a entrar núvols i ja tenim gana.
Participants: Àlex, Alexis i Pep.
ps. Ja a casa, he vist en una altra piada que no som els primers en trobar-nos el pas barrat —de retruc, comproveu la neu que s’ha fos en onze dies.
 |
Es preveia un dia regular d’esquí, però finalment ha resultat una jornada excel·lent. No ha plogut i s’han obert algunes clarianes, un lleu regel nocturn ha permès pujar còmodament i un ventet fred ha mantingut a ratlla la neu durant tot el matí —una neu primavera agraïda d’esquiar. Amb les primeres llums, pugem al Cap dels Vedats d’Erta (2631 m) des de l’estació de Boí-Taüll, pel port d’Erta i la llarga carena que neix a la pica Cerví de Durro. Fem el descens pel barranc de Ginebrell, solitari i ben nevat. Després, remuntem dos-cents metres fins al pic de la Pala de Ginebrell (2320) per baixar altre cop a l’estació. Com que no en tenim prou, pugem al Cap de Raspes Roies (2729 m) i baixem per la carena SW i la bonica cara W, ben netes de traces.
Participants: Alexis i Pep.
 |
Quedo amb Edu Plana a les 5 am a Estana, amb la idea de fer la canal Sàbat abans de les calorades que s’esperen per al dijous i el divendres. Sembla, però, que la calor se’ns ha avançat, perquè quasi no ha regelat durant la nit i trobem la neu molt estovada i humida ja de bon matí. També són difícils les condicions dins de la canal: trams amb neu molt endurida, que exigeixen concentració, i trams amb neu sense transformar, fonda i pesada —a banda de les purgues que cauen del capdamunt i d’un curt ressalt que superem amb un ràpel. En fi, la muntanya és també repte i emoció…
Trobareu més informació a la piulada del bloc de l’Edu.
 |
Bones condicions a la canal de l’Ordiguer, amb neu abundant tot al llarg del recorregut, malgrat que les restes d’una purga obstaculitzen la part final del descens durant uns pocs metres i que hi hagi algunes plaques de vent, molt petites i primes, a la part superior —se’n va trencar una, sense cap conseqüència. Que bonic és el Cadí!
Participants: Alexis i Pep.
 |
Bona nevada primaveral a la vall de Boí, que cal aprofitar. Dues ascensions a la pica Cerví de Durro (2652 m): la primera, de bon matí, des de l’estació passant per la collada de les Bassetes, amb descens per l’aresta N i baixada cap al barranc del Ginebrell; la segona, des del port d’Erta —després de passar per taquilla—, amb descens per la cara E. S’ha complert la previsió de la meteo: matí radiant i nevades a partir de migdia. Se’ns presenta un final de temporada gloriós.
Participants: Alexis i Pep.
 |
Magnífica cursa d’esquí al pic de la Tallada (2952 m) des de l’Hospital de Vielha (1609 m), per la vall de Mulleres i la colladeta de la Tallada (2621 m). L’itinerari és directe, mantingut i molt variat: s’entra a la vall i s’agafa, de seguida, la primera canal per superar una feixa rocosa (que també es pot superar per una pala situada a la seva dreta), es continua per una pala fins a la depressió entre els pics de la Tallada, on s’emprèn la pujada de la segona canal, que ens deixa a la colladeta de la Tallada, des de la qual només queden les amples pales cimeres.
Com que hi ha hagut molt poc regel nocturn, hem trobat ben d’hora la neu estovada. La segona canal es manté a l’ombra quasi tot el dia i la neu hi roman sense transformar, amb una crosta superficial.
Participants: Alexis i Pep.
 |
Bonica ascensió a la Tusse de Remuñe (3041 m). Hi ha grans cornises a les crestes del cim, així que descartem el descens directe (v. ressenya al bloc de l’Edunz) i fem la baixada per la canal que neix al peu de la Forca de Remuñe (2945 m). Després, el descens, que perd intensitat, continua pel fondo de la vall tot enllaçant canaletes.
Participants: Àlex, Alexis, Joan i Pep.
 |
Petit divertimento per a un dia d’esquí a l’estació de Grau Roig. El corredor es troba immediatament al nord del pic Negre d’Envalira (2821 m), amb una orientació que l’oculta a les mirades des de l’estació; presenta un pendent regular de 40 graus, potser una mica més en alguna inflexió. Com que ens hi posem massa aviat, encara trobem la neu endurida.
Participants: Alexis i Pep.
 |
L’hora tardana i l’alta temperatura, el pendent i l’orientació de la pala, les previsions amb nivell 3 de risc, la nevada recent i el fort vent que ha fet els darrers dies, tot plegat ens hauria hagut de prevenir; però la confiança i l’entusiasme ens juguen males passades. Els errors poden ser fatals a la muntanya; si ho pots explicar, però, també són una oportunitat per aprendre que cal saber renunciar.
Sortim a les 10 h de l’aparcament de la carretera i, després de remuntar pels serrats de Sello i de l’Orri, arribem al cim del Bony de la Rodona (2630 m) a les 12 h. La intenció és baixar al coll sud del Bony, per on passa una pista de l’estació de Boí-Taüll, i enfilar des d’allí cap al tuc de Moror (2734 m) per baixar després per la vall homònima. L’opció més assenyada seria descendir al coll per l’aresta, que no ofereix gaire pendent, però la pala SW ens tempta: malgrat que totes les dades ens haurien de fer recular, ens sembla prou estable. Comença a baixar el primer i, després d’uns pocs girs, es desencadena una allau uns metres per sota. És una placa amplíssima però de poc gruix, que es precipita molt ràpida —sorprenentment ràpida per ser una neu tan humida.
Per sort el company aconsegueix mantenir-se per damunt i sortir en diagonal. Sembla que no ha estat res: un ensurt i res més. Llavors se situa sota el cim, en una zona on sobresurten algunes roques. Com que ha quedat ocult a la vista dels que som dalt, un baixa uns metres pel pla de l’aresta, però aleshores passa el que mai esperes: el pes de l’esquiador en un pla superior desencadena una allau en el pendent immediat, una allau que es precipita —ara sí— sobre el company que està al mig de la pala. És una placa de neu humida que, sortosament, no es tan gran com la primera ni baixa tan ràpid, així que el company pot conservar la calma i es manté en tot moment a la superfície. Es deixa lliscar amb l’allau fins a la pista i tot plegat acaba en un ensurt més seriós que el primer. Posposem el tuc de Moror per a un altre dia i retornem pel barranc de Collbirrós i el riuet de Mulleres.
Participants: Àlex, David i Pep.
 |
El pic de Coma Pedrosa (2939 m), cim culminant del principat d’Andorra, ofereix una de les canals més llargues de tot el Pirineu: la canal de l’Alt, de 900 metres, que ratlla de dalt a baix el vessant est de la muntanya. Malgrat el llarg desnivell, un tram central amb un pendent moderat facilita el descens, el qual, per altra banda, en cap moment és molt difícil —això sí: remuntar tota la canal amb els esquís a l’esquena acaba cansant… La innivació és excel·lent i cal preveure que pugui fer-se el descens fins ben entrada la primavera.
Per a més informació, hi ha les guies Andorra: 15 ascensions i 11 escalades hivernals (Valls: Cossetània, 2003), de Carles Gel, i Corredores de Andorra (Madrid: Ediciones Desnivel, 2008), de Pako Sánchez. En la primera, apareix ressenyada amb el nom de canal del Salt i, en la segona, amb el de canal Est.
Participants: Alexis i Pep.
ps. A la fotografia de la capçalera, el pic de Coma Pedrosa i, mig amagada darrera del primer esperó, la canal de l’Alt.
 |
No és un cim gaire alt, ni ofereix un descens vertiginós —i normalment cal portar els esquís a l’esquena una bona estona per dins d’un bosc espès—, però el Pedraforca (2498 m) és una muntanya carregada de bellesa i d’història, raons suficients per emprendre una esquiada que no es presenta en condicions totes les temporades. D’acord amb la recomanació de la piada de l’Edunz, a les dotze del migdia surto des del cim mateix: encara es pot baixar la canal cimera, però posant atenció als nombrosos rocs que ja apareixen; de l’Enforcadura cap a avall, només cal deixar-se anar i gaudir de la neu primavera.
Participant: Pep.
 |
La bonica cara SW del pic de l’Estanyet (2775 m) ofereix un descens directe de 400 m, amb un pendent moderat i prou ampla per baixar-la a bona velocitat; avui, però, el fort vent ha mantingut la neu freda i sense transformar, molt canviant i encrostada en alguns trams. Caldrà tornar-hi per gaudir-la millor.
Participants: Àlex, Alexis, Pep i Sandra.
ps. La fotografia de la capçalera és del 17/01/2009.
 |
Vist el risc elevat d’allaus, optem per una esquiada segura al bosc de Moror. Obrir la traça fins dalt requereix un bon esforç per la quantitat de neu que ha caigut durant la setmana; el premi és un descens directe i sostingut entre els pins, excel·lent malgrat la neu pols fortament compactada.
Participants: Alexis i Pep.
 |
Magnífiques condicions de neu pols —humitejada— al Port del Comte. Gran ambient pel matí, amb el cel tapat i les boires enganxades als vessants de les muntanyes: el món en blanc i negre. Una jornada d’esquí memorable.
Participants: Alexis i Pep.
 |
Ascensió des de Bagergue (1419 m) al tuc d’Arenho (2522 m), veí del tuc de la Pincèla, pel pla de Moredo i la valleta d’Arenho. La previsió meteorològica ha encertat la bonança matinal i els núvols que han arribat puntuals a migdia, els quals, però, no han deixat res de precipitació en tota la tarda. Neu encrostada —i mala visibilitat— a les obagues en totes les cotes, neu primavera en els vessants solans, que esdevé progressivament més fonda i pesada a mesura que es baixa.
Participants: Alexis i Pep.
 |
Hi ha muntanyes que, malgrat tenir-les ben a prop, semblen molt llunyanes. Certament, el Castellet de Moror (2664 m) no és un cim gaire esquiable —envoltat de cingles, a peu només s’hi puja amb una certa facilitat per l’aresta nord, amb esquís no s’arriba al capdamunt per enlloc—, però si s’observa amb una mica de deteniment, no costa trobar-hi algunes línies que paga la pena de seguir, encara que no surtin del cim. La cara W de l’espatlla del Castellet presenta alguns corredors ben definits i amb bon pendent; la cara N també ofereix algunes baixades interessants. En ambdós casos caldrà obrir una traça incòmoda i passejar-se per una aresta amb els esquís a l’esquena.
Participant: Pep.
 |
Primera jornada de la temporada que puc coincidir amb l’Àlex. Per celebrar-ho, pugem a la tuca de Betren (2518 m) per la vall de Sarrahèra, des de la incineradora del túnel de Vielha: una bonica cursa que trobem amb 30 cm de neu fresca. L’Àlex ha volgut obrir —i ha obert— la traça dels 1100 m de desnivell, un bon exercici per a les cuixes. Després, un descens ràpid, amb massa bona neu per fer gaires fotografies.
Participants: Àlex i Pep.
